miércoles, 5 de junio de 2013


Capitol II
Ja venen

30 de desembre de 1999, Villena (Alacant) Àlex
Avui m'he alçat i, com tots els dies Sara i Maria eren al saló veient la televisió, pero no ni havia rastre dels meus pares, aleshores vaig recordar que molt més matí se n'havien anat cop a València. La meua àvia ha vingut a casa cap a les onze i mitja, per aixó Maria s'ha quedat amb ella i Sara i jo ens hem anat a passejar.
Per l'avinduda hem sentit uns crits i hem vist una dona corrent cap a nosaltres, critant ajudai amb nombroses taques de sang per tot el cos. Ha vingut corrent i coixejant per això a caigut al sòla uns 10 metres de nosaltres. Sara a anat corrent a ajudar-la. Al pujar-la, a intentat mossegar Sara, però ella l'ha evitada i jo en ver-ho he corregut cap allà i he ajudat a Sara perque la dona volia mossegar-la. Aleshores, jo l'he colpejada molt fort al cap i ha caigut al sol, morta. Després d'això hem sentit més crits i hem eixit d'allà, cap a casa. Sara estava temblant. al tornar a casa, hem avista a la meua àvia sobre el que ens a sucedit, ella no ha contestat. Ella  ha anat a la cuina, i en un paper s'ha posat a escriure. En acavar me l'ha donat i m'ha dit:
      -Aquesta és la llista de la compra. Corre amb Sara!
Jo li hi he fet cas. He agafat les claus del cotxe i he anat ràpidament al supermercat, per comprar menjar i molta beguda.

miércoles, 15 de mayo de 2013

Capitol 1
Vivint allò inesperat

20 de desembre de 1999, Villena (Alacant)  Àlex

Falten cinc dies per a Nadal. La meua familia porta mesos preparant un viatge per a València, per pasar allí l'any nou. Jo l'havia comprat el regal perfecte per a la meua nóvia, un collar de perles roges. Portava anys estalviant per a aconseguir-ho.


25 de desembre de 1999, Villena (Alacant)  Àlex

Ja ha arribat el 25 de desembre, és Nadal i Sara, la meua nóvia, ha dormit amb mi, dons els seus pares van morir fa ja set anys en un accident molt tràgic de cotxe. A pesar d'alló, Sara és feliç amb mi.
A les deu del matí, hem baixat les escales. De la cuina eixía un olor a café i cruasants molt apetibles. Hem acabat de desdejunar-nos cap a les onze. Sara i jo hem eixit a fer una volta per la ciutat, mentrestant, els meus pares hevien preparat un dinar a casa de la meua àvia. Quan hem tornat a casa, jo i Sara ens hem quedat sols, aixina que he aprofitata donar-li el seu aleshores el seu regal. El vaig dar una caixa de vellut blau, on era el collar, ella al obrir-ho es va quedar bocabadat i em va pedit que se'l posara jo. En fer-ho, Sara ha somrigut moltíssim i es va llançar a besar-me per la qual cosa jo vaig caure al sofa, que, per sort, descansava darrere meu, i Sara es s'ha colocat damunt meu, obrint-me la camisa mentre em besava apassionadamet.
Cap a l'una i mitja hem eixit de cami a casa de la meua àvia. Al entrar, un olor delicios inundava tota la casa. Gambes, almejes, champinyons, tot era delicios. Els meus pares van invitar a la meua àvia a sopar per celebrar Nadal amb nosaltres. Per'l sopar vam menjar el mateix, despres vam fer un brindis amb champan, en fer-ho, un crit ensordecedor va entrar per les finestres, tots vam mirar per la finestra, pero no vam veure res. Ningú no li va dar importància.


26 de desembre de 1999, Villena (Alacant) Àlex

Aquest matí em vaig despertar sol en el llit, ja que Sara estava desperta i en el saló veient la televisió amb la meua germaneta petitia. Els meus pares encara dormien. Després he baixat les escales i he donat els bons dies a la meua germaneta i a la meua nóvia, amb un bes al front a les dues. 
Cap a les dotze del matí, ja érem tots al saló. Tots estavem veient  uns dibuixos a la televisió, pero van ser interrumpides per un mistage del gobern:
          -Atenció ciutadans, ha hagut un problema amb uns experiments dels nostres científics. Per aixó els rogem que no ixen de les seues cases. Gràcies.
Després d'açó, es va veure unes imatges d'una persona que vestía una capa de sang i va atacar als científics i es va sentir la veu del president del gobern:
          -Qué fas, lleva aquest vídeo, ràpid!
          -No puc, senyor president!
          -Lleva'l, vinga!
En fer-ho es va sentir un soroll punçant, i tots vam quedar immobilitzats i hipnotitzats pels plors de la meua germaneta Marta.
La resta del día no es va parlar de res, mes que pel mateix.